Les nostres VENUS

Quan tres xiques s'uneixen per fer alguna cosa en comú només en poden sortir dues possibilitats: que s'acaben matant entre elles o que en surte un projecte d'èxit. L'any 1979 KEREN WOODWARD, SARAH DALLIN i SIOBHAN FAHEY van formar el grup BANANARAMA, batejat amb un nom hibrid entre la sèrie infantil “The Banana Split” i la cançó PYJAMARAMA de ROXY MUSIC.

BANANARAMA van començar a resplendir la seua vena artística en festes d'estudiants i nightclubs en què instrumentalitzaven les seues cançons amb un radiocasset de l'època i elles cantaven per sobre. En una de les ocasions, el seu glamour –i els atributs femenins també– van cridar l'atenció de l'exbateria dels SEX PISTOLS, PAUL COOK, que va veure futur en aquelles tres aspirants a dives i els va produir el primer senzill: “Aie A Mwana”, cantada amb suahili.

El 1983 es van convertir en artistes de categoria en traure el primer àlbum, DEEP SEA SKIVING, que va arribar al número 5 de les llistes de vendes. Però va ser l'any 1986 quan van trobar la fórmula per aconseguir l'èxit que tant anhelaven: STOCK, AITKEN i WATERMAN, un trio de productors anglesos que va reconduir el grup cap a un so HI-NRG (High Energy), un gènere que mesclava el més ballable del DANCE, les melodies enganxoses del POP, sense abandonar l'ELECTRÒNICA de la NEW WAVE.

La primera cançó escollida per passar pel laboratori musical de BANANARAMA seria VENUS, una cançó del grup holandès SHOCKING BLUE que les tres femelles interpretaven des dels seus inicis. La suma de les tres artistes amb els tres productors va multiplicar el resultat i VENUS es va convertir en més que una versió, el gran èxit del grup. Posteriorment en passarien altres com HELP! De THE BEATLES.

El gènere HI-NRG, que acabaria evolucionant amb el HOUSE, era popular entre el moviment LGTB anglès i americà. BANANARAMA es va convertir en un dels grups de referència a les discoteques d'ambient. 

El poder de les paraules

La baixista, TINA WEYMOUTH i el percussionista, CHRIS FRANTZ, els dos membres del grup TALKING HEADS van fusionar-se per formar un nou projecte però amb estètica DANCE. La idea era que en aquell nou grup s'hi anessen afegint nous artistes i enginyers de so per tal de crear alguna cosa totalment nova.

El primer lloc on van actuar va ser un saló de les Bahames anomenat TOM TOM CLUB, amb el nom del qual van batejar el nou projecte el 1981. Amb la discogràfica ISLAND RECORDS i SIRE a nivell dels Estats Units van enregistrar el primer disc que va esdevenir un dels precedents del DANCE.

Una de les cançons més remarcables va ser “WORDY RAPPINGSHOOD”, que agafa l'estrofa de la cançó de ROLF HARRIS del 1971 “A Ram Sam Sam”. El conjunt ha tret un total de cinc àlbums d'estudi i tot i que cada artista funciona a nivell individual, de tant en tant es reuneixen per rememorar vells èxits. 

El rock del llamàntol o el llamàntol de roca

El Boeing-52 és un bombarder de la Força Aèria dels Estats Units. També és un tipus de pentinat que s'assembla al nas d'un avió. No és casualitat que les cantants CINDY WILSON i KATE PIERSON formessen part del grup B-52's (l'abreviació de la marca) i portessen aquest pentinat extravagant. 

B-52's segueix un estil combinat entre DANCE i música SURF, marcada per la veu monòtona i parlada de FRED SCHNEIDER i els estranys sons de guitarra del ja desaparegut RICKY WILSON.

Sent poc més que adolescents, els integrants de B-52's van actuar per primer cop el 1977 en una festa de San Valentí on van destacar per l'estètica cridanera que sortia dels cànons habituals. 


Després d'haver-se fet coneguts per tocar en diferents festes d'estudiants, DB Records els va fitxar el 1978 per a que enregistressen ROCK LOBSTER, el primer single que els faria entrar directament al Billboart Hot 100 i actuar en llocs com el CBGB de Nova York. El primer àlbum, que portaria per nom THE B-52's, contenia sis cançons originals i va tindre un èxit inesperat, sobretot a Austràlia on va arribar a disc de platino.

'El rock del llamàntol' o "Llamàntol de roca" va marcar tendència entre els adolescents. Tenia un ritme ràpid que animava les festes i es va presentar amb un videoclip psicodèlic, abstracte i surrealista en què tot gira entorn una absurda llagosta. 

B-52's, després de 30 anys, segueixen sent un grup de referència i en diferents ocasions els han escollit per col·laborar en bandes sonores de sèries de televisió o pel·lícules. L'any 1994 van col·laborar amb la BSO de la pel·lícula THE FLINSTONES, els Picapedra, que dóna l'aire modern que es mereix una prehistòria més moderna que la Versalles de Maria Antonieta.