El rock del llamàntol o el llamàntol de roca

El Boeing-52 és un bombarder de la Força Aèria dels Estats Units. També és un tipus de pentinat que s'assembla al nas d'un avió. No és casualitat que les cantants CINDY WILSON i KATE PIERSON formessen part del grup B-52's (l'abreviació de la marca) i portessen aquest pentinat extravagant. 

B-52's segueix un estil combinat entre DANCE i música SURF, marcada per la veu monòtona i parlada de FRED SCHNEIDER i els estranys sons de guitarra del ja desaparegut RICKY WILSON.

Sent poc més que adolescents, els integrants de B-52's van actuar per primer cop el 1977 en una festa de San Valentí on van destacar per l'estètica cridanera que sortia dels cànons habituals. 


Després d'haver-se fet coneguts per tocar en diferents festes d'estudiants, DB Records els va fitxar el 1978 per a que enregistressen ROCK LOBSTER, el primer single que els faria entrar directament al Billboart Hot 100 i actuar en llocs com el CBGB de Nova York. El primer àlbum, que portaria per nom THE B-52's, contenia sis cançons originals i va tindre un èxit inesperat, sobretot a Austràlia on va arribar a disc de platino.

'El rock del llamàntol' o "Llamàntol de roca" va marcar tendència entre els adolescents. Tenia un ritme ràpid que animava les festes i es va presentar amb un videoclip psicodèlic, abstracte i surrealista en què tot gira entorn una absurda llagosta. 

B-52's, després de 30 anys, segueixen sent un grup de referència i en diferents ocasions els han escollit per col·laborar en bandes sonores de sèries de televisió o pel·lícules. L'any 1994 van col·laborar amb la BSO de la pel·lícula THE FLINSTONES, els Picapedra, que dóna l'aire modern que es mereix una prehistòria més moderna que la Versalles de Maria Antonieta. 

El reggae a l'antic Egipte

La NEW WAVE s'ambienta allí on l'artista vulga traslladar-se. JONATHAN RICHMAN es va inspirar en l'antic Egipte per elaborar una de les cançons més mítiques del moviment, que tot i que fuig dels coneguts sintetitzadors, no deixa de ser moderna per a l'estil de l'època.

Inspirat per THE VELVET UNDERGROUND (banda de rock dels 60), l'artista va formar THE MODERN LOVERS a princpis dels 70, que tocaven PUNK amb melodies coloristes i un característic so de banda de garatge. Amb el primer àlbum, ROADRUNNER, el grup va aconseguir un gran èxit i els va donar projecció als Estats Units i Anglaterra . A partir del segon àlbum, RICHMAN va iniciar la seua carrera en solitari, tot i que mantindria el nom de THE MODERN LOVERS a la banda que l'acompanyava.

Després de ROADRUNNER, va arribar l'instrumental EGYPTIAN REGGAE, una versió de la cançó 'None Shall Escape the Judgement' de l'artista jamaicà Earl Zero. Al videoclip, una cort de concubines ballen a ritme de reggae la cançó mentre un camell molt funky les acompanya.

Cap a finals dels 80 les visites a Espanya de RICHMAN es van fer habituals i era una de les figures de culte més conegudes amb un grup de fans entusiastes. Malgrat això, els anys i la moda li van fer perdre frescor i alguns dels seus últims concerts s'aproximaven més a una presa de pèl que no a un concert acústic, sent cada cop més breus i les entrades més cares. 

El rostre gris dels 'Nous Romàntics'

Dins la NEW WAVE hi ha diferents moviments que tot i tenir en comú els instruments electrònics, varien segons algunes de les característiques musicals o estètiques. Per exemple els 'NEW ROMANTIC', nous romàntics, que eren el personal que destacava per l'estampa que lluïa, amb roba glamourosa i maquillatge a dojo, com DAVID BOWIE o els ROXY MUSIC. Cal diferenciar el rotllo ROMANTIC del SYNTHPOP. Mentre que el primer fa referència únicament a l'estètica del vestuari dels artistes (bastant friki segons com), el segon és el resultat d'eliminar tots els instruments convencionals i substituïr-los per SINTETITZADORS, cosa que fa que tingue melodia i harmonia diferent. Dit d'una altra manera, seria l'evolució del PUNK cap a la NEW WAVE.

VISAGE eren un grup de nous romantics, formats el 1978 per la suma de transfugues de diferents conjunts. Els principals membres eren STEVE STRANGE de THE PHOTONS i RUSTY EGAN de THE RICH KIDS, que van trobar amb la formació del grup l'excusa perfecta per ambientar amb música de la NEW WAVE el local nocturn de Londres 'Blitz'.

De temàtica molt surrealista, maquillats fins als porus de la seua pell i carregats amb el sintetitzador, van traure el primer single FADE TO GREY, que donaria nom a l'àlbum i van rebentar les llistes d'èxits angleses. El treball va esdevenir una banda sonora per al NEW ROMANTIC.

L'entesa entre membres de VISAGE mai va arribar a funcionar. Els constants compromisos que tenien uns i altres amb els grups dels quals en formaven part en un inici eren un problema.  Les diferents tendències musicals que tractava cadascun d'ells eren tan diferents que no acabaven quatllant i sempre era font de discrepàncies i problemes. Com la majoria de grups, va acabar dissolt. 

Gary Numan i els cotxes

“Aquí al meu cotxe,

Em sento segur de tot,

Puc tancar totes les portes,

És la única forma de viure,

En cotxes”

Aquesta lletra que pot semblar paranoica, absurda i fins i tot surrealista prové d'un anunci de les pàgines grogues que l'artista GARY NUMAN va convertir en cançó, la coneguda CARS.

La història de GARY NUMAN és curiosa i digne de drama. Va introduir-se al món musical ben jovenet i als 20 anys era el vocal del grup PUNK, el TUBEWAY ARMY. Va ser en aquesta etapa quan va experimentar amb els sintetitzadors, que marcarien la seua carrera. L'any 1979 van publicar l'àlbum REPLICAS amb el single ARE WE FRIENDS ELECTRIC?, una clara evolució cap a la NEW WAVE que els va permetre pujar al primer lloc de les llistes angleses.

Arran d'aquest èxit, NUMAN es va envalentir i va apostar per una carrera en solitari. El seu primer àlbum va ser, THE PLEASURE PRINCIPLE, en què presentaria com a single CARS i arribaria al primer lloc de les llistes angleses. En sis mesos va aconseguir dos grans èxits i esgotava localitats per allí on actuava. Els seus fans eren una secta anomenats 'NUMANOIDES' i l'artista  s'inspirava en DAVID BOWIE i MARC BOLAN.

Malgrat tot, NUMAN era molt excèntric i en les entrevistes es mostrava molt maleducat. Tenia una gran ambició pels diners i els seus contrincants el consideraven un prepotent. També va protagonitzar grans aventures, com la d'iniciar una volta al món amb avioneta. En aterrar a la Índia va ser engarjolat durant un temps acusat d'espionatge i tràfic d'armes. Els artistes de la NEW WAVE van iniciar un boicot cap a ell a base de crítiques, i fins i tot el grup YES (de TREVOR HORN) va dedicar-li una cançó WHITE CAR, que parlava de NUMAN quan es passejava amb el Chévrolet blanc que li va regalar la discogràfica.

Anys després a l'artista li van detectar la síndrome de Asperger, un trastorn semblant a l'autisme que li va servir per justificar les seues actituds. Després l'èxit de CARS, l'artista no ha arribat a tindre cap altre èxit semblant, i actualment és un artista que passa desapercebut. Alguns parlen d'un renaixement, però... l'heu vist als mitjans de comunicació? Sempre ens quedarà la joia, CARS. 

Robert Moog, el Déu de la NEW WAVE

Si la NEW WAVE fos la vida, el SINTETITZADOR seria la Terra i ROBERT MOOG el seu Déu. Anem per parts:

El SINTETITZADOR és un instrument musical electrònic que produeix sons artificials mitjançant la regulació de determinats paràmetres i té infinitud de possibilitats. S'alimenta d'electricitat i sona d'una manera o d'una altra segons la creativitat del que el fa funcionar.

Els primers prototips de sintetitzadors van aparèixer als anys 20, però el so electrònic era massa avançat per a l'època, no seguia l'estètica. A mitjans dels anys 60, aquells pianos elèctrics es van començar a popularitzar amb la necessitat dels compositors d'anar molt més enllà de les possibilitats que permetien els instruments convencionals.

El sintetitzador pot reproduir fins a 7 milions de sons diferents, i un humà necessitaria 210 anys per reproduir-los tots. I ni més ni menys que aquest instrument va ser el que va permetre als artistes de la NEW WAVE crear les joies que van donar nom al moviment i innovar fins a límits inimaginables. 

MOOG va nàixer l'any 1934, i avui faria 78 anys. Així que com no som menys que Google, volem dedicar-li una entrada a la persona que ha permès que gaudíssim de la bona música. GRÀCIES MOOG!

L'Iggy Pop més salvatge

Coneixeu l'stage diving? IGGY POP, el iaio del PUNK, n'era el mestre. Des de dalt de l'escenari saltava al públic i aquest l'arreplegava al vol. Per sort mai va tindre cap disgust. Entre altres frikades, també es tirava carn crua, s'untava el pit amb mantega de cacauet i es tallava amb botelles trencades.

El 1985, IGGY POP (membre de THE STOGGES) i STEVE JONES (pertanyent als SEX PISTOLS) van enregistrar una sèrie de demos en què POP n'era el vocalista. La qualitat de les cançons i la seua harmonia newwavitzant van impressionar DAVID BOWIE i va decidir que s'encarregaria de la producció de l'àlbum. Va ser l'any següent quan aquell treball es va consumar sota el títol BLAH BLAH BLAH, i contindria una de les joies que marcarien la carrera de POP. 

Com a primer single per promocionar l'àlbum van seleccionar REAL WILD CHILD, un remake d'una cançó de l'australià Johnny O'Keffey del 1958. La cançó va tindre èxit a tot el món, especialment a Austràlia en que la cançó d'O'Keffey havia estat els darrers 20 anys la sintonia del night-show 'Rage'. REAL WILD CHILD se la considera la cançó més comercial i amb més èxit d'IGGY POP. 

Quan dos tribus van a la guerra

La música ha estat durant segles un sistema per canalitzar missatges reivindicatius en favor a aquells que no tenen ni veu ni vot. A mitjans dels anys 80, en plena Guerra Freda observem un sistema mundial dividit entre les dues potències: EUA vs. URSS, Capitalisme vs. Comunisme, Reagan vs. Konstantín Cherneko. Qui eren els bons, i qui eren els dolents?

En aquell context FRANKIE GOES TO HOLLYWOOD, un grup de TECHNO-POP anglès encapçalat per HOLLY JOHNSON i PAUL RUTHERFORD , van voler posar els dos caps d'Estat dels principals països enemistats en una pista de terra i que es matessen a hòsties. Els assistents apostaven pel possible guanyador, i els membres del grup feien de reporters i explicaven a les masses que s'hi coïa al ring.

FGTH va publicar el maig del 1984 TWO TRIBES, un cant pacifista contra la guerra nuclear que va aconseguir remuntar el grup en les llistes angleses després que el primer èxit de l'àlbum WELCOME TO THE PLEASURE DOME, el conegut RELAX, perdés popularitat. TWO TRIBES va aconseguir quedar-se al segon lloc durant nou setmanes. 

El grup de techno-pop va promocionar la cançó amb merchandizing i consignes com: 'Frankie diu relaxa't, no ho faces', 'Frankie diu que la guerra t'amaga a tu mateix' i 'Frankie diu que armeu els aturats (amb llocs de treball)'.

El final de la disputa entre Reagan i Cherneko la podeu visualitzar al preuat vídeo de TWO TRIBES. 

El vídeo que va matar l'estrella de la radio

L'estrambòtic productor TREVOR HORN va ser dels primers en experimentar amb els sintetitzadors. Amb aquella espècie de pianos electrònics va trobar l'arma necessària per donar un cop d'Estat musical, assassinar l'antic règim del Punk i començar a preparar terreny per a la NEW WAVE.

Amb el grup THE BUGGLES va lliurar la primera batalla: conquerir el públic des de la modernitat. El seu objectiu: establir l'imperi del videoclip. El Trevor Horn va agafar la veu cantant, el baix i la guitarra, Geoff Downes les percussions i els teclats, i Bruce Woolley l'estètica.

El 1979 van enregistrar VIDEO KILLED THE RADIO STAR, el primer single de l'àlbum THE AGE OF PLASTIC. Amb això THE BUGGLES van preparar el terreny per al 1981, quan serien els privilegiats d'inaugurar el canal musical MTV amb el videoclip de la cançó. 

Una declaració de guerra a la ràdio. La batalla havia estat declarada i la NEW WAVE començava a fer-se present.

Benvinguts a la NEW WAVE!

Ens trobem a finals dels anys 70 i principis dels 80,  a Anglaterra, quan el moviment Punk i Rock s'havia quedat comercialment estancat. El Post-Punk no acabava de funcionar. Havia passat de moda? Calia readaptar el gènere al present? O seria una qüestió més aviat conceptual? La història ens explica que va ser la suma de les tres. 

El Punk s'havia d'integrar al nou context, necessitava una convergència cap a les noves formes de fer música amb els nous instruments electrònics. De tot plegat en va sorgir el moviment musico-intel·lectual que s'escamparia per molts països com la pesta i ens deixaria un llegat autènticament ric, cridaner i fins i tot reivindicatiu.

Benvinguts a la NEW WAVE, també anomenada NOVA ONADA.